Publicat per

Esborrany anàlisi comparativa

Publicat per

Esborrany anàlisi comparativa

davidferrercampuzanoESBORRANY Aquest assaig pivota al voltant de la idea de si les dones contribueixen a la repressió contra elles mateixes. En aquest sentit, es val de la lectura comparada de La malnada de Beatrice Salvoni i Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà. Aquesta lectura proporciona prou elements temàtics per fer-les dialogar entre elles i mirar d’establir si, veritablement, el col·laboracionisme femení és un element que contribueix a la perpetuació de la violència de gènere, tant…
davidferrercampuzanoESBORRANY Aquest assaig pivota al voltant de la idea de si les dones contribueixen a la repressió contra elles…

davidferrercampuzanoESBORRANY

Aquest assaig pivota al voltant de la idea de si les dones contribueixen a la repressió contra elles mateixes. En aquest sentit, es val de la lectura comparada de La malnada de Beatrice Salvoni i Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà.

Aquesta lectura proporciona prou elements temàtics per fer-les dialogar entre elles i mirar d’establir si, veritablement, el col·laboracionisme femení és un element que contribueix a la perpetuació de la violència de gènere, tant institucional com simbòlica.

Es tindrà en compte, tanmateix, no tan sols la dialèctica esmentada entre les dues novel·les, sinó també el corpus d’estudis reputats en relació al rol de la dona en el context de les violències de gènere. En efecte, l’anàlisi d’aquest suposat fenomen pot oferir informació al fenomen de la violència de gènere, el qual està provocant moltes reflexions en aquest primer quart de segle.

Debat0el Esborrany anàlisi comparativa

No hi ha comentaris.

Publicat per

Esborrany assaig

Publicat per

Esborrany assaig

INTRODUCCIÓN El present treball pretén explorar la reproducció social del patriarcat a través de la interiorització i expressió de la violència simbòlica per part de les dones a partir de les obres Matar el marit (1983) de Li Ang i Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (2023) d’Irene Solà. Li Ang, escriptora feminista xinesa, ens presenta una obra directa i punyent en la qual el patriarcat es mostra amb tota la seva violència.  Mentre que Irene Solà…
INTRODUCCIÓN El present treball pretén explorar la reproducció social del patriarcat a través de la interiorització i expressió de…

INTRODUCCIÓN

El present treball pretén explorar la reproducció social del patriarcat a través de la interiorització i expressió de la violència simbòlica per part de les dones a partir de les obres Matar el marit (1983) de Li Ang i Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (2023) d’Irene Solà.

Li Ang, escriptora feminista xinesa, ens presenta una obra directa i punyent en la qual el patriarcat es mostra amb tota la seva violència.  Mentre que Irene Solà ens proposa la història d’ una nissaga de dones vives i mortes que habiten un mas aïllat amb influències llegendàries i mítiques.

Totes dues obres donen compte de la força i pervivència del patriarcat i de la violència no només física, sinó també simbòlica que el sustenta i reprodueix.

MARC TEÒRIC I METODOLÒGIC

  • Habitus: conjunt de disposicions interioritzades a través del qual els individus reprodueixen formes de pensar creences, valors i formes d’actuació pròpies d’una posició. Es tracta d’una herència social y simbòlica compartida en una mateix estrat social i transferida a principalment a través de la família però que es reprodueix també en les diferents esferes social de les qual forma part l’individu (Cabrera i Royo, 2019)
  • Violència simbòlica: imposició de categories de percepció i pensament que una classe dominant instal·la en una comunitat, sovint disfressada en la naturalitat de lo social i cultural, sense aparent violència física.
  • Sororitat: solidaritat entre dones en un context de discriminació de gènere i violència cap a la dona.

Des de l’aproximació crítica de la perspectiva de gènere i emprenen una lectura resistent explorarem en les dues obres citades com les dones participen de forma inconscient i naturalitzada en el sistema opressor de gènere, anomenat patriarcat.

ANÀLISI

Expectatives, aspiracions i construcció de la subjectivitat.

En les dues obres podem observar com les dones han interioritzat i naturalitzat l’ordre simbòlic de dominació patriarcal a través del qual la dona queda relegada a l’àmbit reproductiu, mentre que l’home es vincula al productiu:

Los hombres ostentan el mando del hogar y son los proveedores de sustento material al dedicarse al trabajo asalariado. Las mujeres quedan confinadas en el espacio doméstico y relegadas al trabajo reproductivo no asalariado, encargadas del cuidado de los integrantes de la familia (Millet, 2018: 84 en De Lamo, 2021: 434)

D’aquesta manera les aspiracions, expectatives i també la construcció de la subjectivitat de les dones queda supeditada a aquest àmbit.

En la novel·la de Solà una nissaga familiar de dones, velles, lletges i abandonades viuen plegades en un mas aïllat i apartat de la història i dels esdeveniments del món i del qual els homes fugen per fer de bandoler, per anar a la guerra o per viure aventures, mentre les dones queden atrapades, fins i tot després de mortes. També en Matar el marit trobem la protagonista atrapada en l’espai domèstic víctima d’una violència de gènere salvatge.

En quant a les aspiracions sentim dir a Margarida  “La sort més gran de les dones es tenir criatures” (Solà 2023: 100). Recordem també que la matriarca primigènia de la nissaga, la Joana, va fer un pacte amb el diable precisament per aconseguir “un home sencer que sigui hereu i tingui un tros de teulada” (Solà 2023: 19).

Fins i tot en el cas més extrem de patiment, Lin Shi, la dona maltractada, “sabia que tard o d’hora allò acabava passant i el dolor desapareixeria (…) gairebé se sentia feliç” (Ang 2021: 82).

Violència simbòlica

La violència simbòlica és subtil i invisible, però indispensable per al manteniment del sistema de dominació patriarcal, en el sentit que conforma el substrat i la legitimació del sistema i de l’expressió d’altres formes de violència, com la violència física.

La participació de les dones en el sistema opressor i de violència contra les dones

La novel·la Matar el marit és una exhibició desfermada de violència física de gènere, on homes i també dones justifiquen la violència i la submissió de la dona. Però és especialment destacable la participació de les dones en el sistema opressor contra les dones mateixes.

El personatge de la tia A-Wang defensa i justifica el comportament violent de Chen Jiangsshui, conegut amb el malnom de Chen el mataporcs, el marit maltractador de Lin Shi, mentre aïlla socialment la víctima i escampa sobre ella la culpa (pendent ampliació amb detalls i cites sobre el conflicte). L’assassinat es presenta com l’única sortida possible.

Particularitats de l’obra de Solà

Potser la participació de les dones en el sistema opressor i de violència contra les dones no sigui tant evident en l’obra de Solà, probablement per les característiques de la novel·la més allunyada en el pla de la realitat. De totes maneres, val la pena observar amb deteniment el pensament de Margarida, una de les dones de la nissaga que habiten des de fa segles Mas Clavell i per adonar-nos com valora, justifica i gairebé mistifica la figura del seu home en contraposició amb la valoració que fa de la resta de dones de la seva família.

Margarida haurà de fer front a una situació difícil després que el seu marit Francesc l’abandonés per fer de bandoler amb altres homes “amb les criatures per criar i els camps per sembrar. Amb la seva mare roïna, i la seva germana desviada…” (Solà 2023: 41). Però Margarida accepta les seves anades i tornades. Creu que Déu va fer tot el que existeix a la mida del seu home, inclús per afavorir les activitats com a bandoler. Sap que té una altra dona, l’Elisabet, però que va estar ella la culpable qui el va seduir i va fer que s’oblidés de la dona i els fills (Solà 2023: 60). Margarida està convençuda que Déu ha perdonat el seu marit i que se l’ha endut a la Glòria amb ell. En canvi, Déu no es mostra tan misericordiós amb les dones “Déu no hi vol res amb les males dones. Amb les dones que brutegen” diu Margarida (60). Margarida s’esforça per agradar Déu i per mantenir-se ferma davant les temptacions del diable i somia en ser rebuda per Déu a la Glòria com el seu marit però sucumbeix i acaba fent tractes amb el diable com altres dones de la seva família.

Control de la sexualitat (pendent)

 Consideracions sobre el control de la sexualitat per part de les dones a partir de les següents observacions:

  • L’acusació de nimfomania de Lin Shi en Matar el marit.
  • L’amor sublimat de la Margarida vers la sexualitat lliure de la Blanca en l’obra de Solà.
  • Formes de sexualitat no heterosexuals com a ruptura de l’ordre sexual del patriarcat

Sororitat femenina (pendent)

  • La sororitat contra el patriarcat.
  • En el cas de la novel·la de Solà és un exemple de sororitat. Les dones aprenen a sobreviure sense els homes i es mostren resilents davant les adversitats.
  • En canvi, la sororitat és absolutament absent en Matar el marit. Homes i dones justifiquen la submissió de la dona

 CONCLUSIÓ (pendent)

Tot i que les dues obres treballades són molt diferents en el seu plantejament hem pogut identificar la participació de les dones en el manteniment d’estructures patriarcals a través de la violència simbòlica.

(Recollir conclusions d’alguns aspectes pendents de desenvolupament)

 

 

 

 

 

 

Debat0el Esborrany assaig

No hi ha comentaris.

Publicat per

Esborrany assaig paulaolid

Publicat per

Esborrany assaig paulaolid

Introducció Aquest assaig proposa una anàlisi comparativa entre Matar al Marido (2002) de Li Ang i Hierba (2017) de Keum Suk Gendry-Kim, dues obres literàries que, tot i les seves diferències formals i geogràfiques, convergeixen en la representació polifacetica de les violències masclistes. El corpus seleccionat permet identificar els mecanismes simbòlics, institucionals, econòmics i psicològics mitjançant els quals s’articula la subordinació femenina en contextos culturals aparentment dispars. L’enfocament teòric i metodològic d’aquest treball està guiat per dues obres clau: d’una…
Introducció Aquest assaig proposa una anàlisi comparativa entre Matar al Marido (2002) de Li Ang i Hierba (2017) de…

Introducció

Aquest assaig proposa una anàlisi comparativa entre Matar al Marido (2002) de Li Ang i Hierba (2017) de Keum Suk Gendry-Kim, dues obres literàries que, tot i les seves diferències formals i geogràfiques, convergeixen en la representació polifacetica de les violències masclistes. El corpus seleccionat permet identificar els mecanismes simbòlics, institucionals, econòmics i psicològics mitjançant els quals s’articula la subordinació femenina en contextos culturals aparentment dispars.

L’enfocament teòric i metodològic d’aquest treball està guiat per dues obres clau: d’una banda, Literatura i violències masclistes. Guia per a treballs acadèmics (Iribarren et al., 2023), que proporciona un marc analític centrat en el concepte de violència estructural com a fenomen transnacional i continuat; i d’altra banda, la Guia pràctica per a l’escriptura d’un assaig literari de Simona Škrabec (2019), que ofereix les pautes formals i epistemològiques per a desenvolupar una lectura crítica amb veu pròpia. Ambdues guíes han estat fonamentals per estructurar un discurs hermenèutic rigorós i éticament compromès.

La metodologia aplicada parteix de l’anàlisi textual detallada combinada amb aportacions crítiques de l’àmbit dels estudis literaris feministes i postcolonials. A partir de les observacions recollides en la PAC 1, aquest treball desenvolupa una lectura transversal que identifica una continuïtat en les estructures de violència contra les dones, posant émfasi en la seva naturalització narrativa, social i judicial.

Desenvolupament

Violència institucional i espectacle punitivista: el cas de Matar al Marido

L’estructura narrativa fragmentària de Matar al Marido, a través de cròniques fictícies, testimonis veïnals i processos judicials, converteix la protagonista, Chen Lin Shi, en un objecte discursiu sobre el qual es projecten totes les formes possibles d’estigmatització patriarcal. Com exposa Iribarren, la violència masclista s’ha d’entendre com un “continuum estructural i transnacional” que transcendeix l’àmbit interpersonal i es fonamenta en jerarquies institucionals (Iribarren et al., 2023, 5). Aquesta dinàmica és patent en l’execució pública de la protagonista, que no es planteja com a acte de justícia, sinó com un ritual exemplaritzant destinat a preservar les normes de conducta femenina, en paraules de la crònica: “per redoblar els esforços per detenir el declivi de les virtuts femenines” (Li Ang, 2002, 15).

Aquest dispositiu performatiu d’escarni col·lectiu es completa amb la complicitat mediàtica, que redueix a la protagonista a una narrativa d’adulteri frustrat. El text visibilitza com la institucionalitat judicial i el discurs social comparteixen un imaginari misogin que exigeix a la dona l’adhesió a un paper de passivitat, bellesa i abnegació. La manca de proves no impedeix la condena de Chen Lin Shi, com es manifesta en el fragment on es declara que “no s’ha donat amb cap amant secret”, però ella és igualment executada (Li Ang, 2002, 15). Aquest excés punitivista revela el caràcter dogmàtic de la violència institucional.

Hierba: memòria, gènere i colonialisme

La novel·la gràfica de Keum Suk Gendry-Kim articula una narrativa memorialística que projecta l’experiència de les “dones de confort” com a símbol de les formes més devastadores de violència estructural, encreuada per gènere, classe i nació. Ok-Sun, la protagonista, és víctima d’una violència colonial japonesa que converteix el seu cos en territori de conquesta, mentre que el seu estat posterior com a supervivent es veu marcat per l’oblit institucional i la marginalitat simbòlica. La protagonista no pot tornar al seu país d’origen fins passats 55 anys, i és una cadena de televisió privada qui fa possible aquest retorn, no les institucions (Gendry-Kim, 2017, 16-17). L’obra denuncia, per tant, una doble violència institucional: la que es produeix en el moment històric dels fets, i la que es perpetua a través de la desmemòria oficial. Aquesta dinàmica connecta amb l’anàlisi de Teresa Iribarren sobre el paper de les institucions culturals en la producció d’una “criptogínia acadèmica”, que tendeix a silenciar o reduir la complexitat del testimoni femí (Iribarren et al., 2023, 11). La narrativa visual de Gendry-Kim subverteix aquest silenci mitjançant una representació hiperempàtica del trauma, que confronta la banalització del dolor femí.

Comparativitat de les formes de violència i resistència

Tant Chen Lin Shi com Ok-Sun comparteixen una condició de subjectes marginals, anul·lades per sistemes de poder que, malgrat la seva radical divergència històrica i formal, operen sobre el cos i la veu de la dona amb idèntica lògica d’objectualització. Ara bé, la seva aparició textual és també un acte de resistència: el gest criminal de Chen Lin Shi pot llegir-se com una ruptura amb l’expectativa patriarcal de passivitat, i la narració testimonial d’Ok-Sun esdevé una crítica implícita a l’omissió col·lectiva del seu dolor. Ambdues protagonistes trenquen amb la construcció d’una femininitat normativa: Chen Lin Shi no és jove ni bella, no estima ni és estimada, i no actua moguda per passions romàntiques, mentre que Ok-Sun no s’articula com a víctima immobilitzada, sinó com a agent que exigeix reparació i visibilitat. Aquestes configuracions textuals ressonen amb el concepte de “lectora resistent” de Judith Fetterley, que proposa una lectura que refusa l’adhesió a l’estructura narrativa patriarcal (Pena, 2019, 115).

Conclusions

Aquest assaig ha explorat, des d’una perspectiva hermenèutica comparativa, la representació de les violències masclistes a Matar al Marido i Hierba, revelant les estructures ideològiques que sostenen la subordinació femenina en contextos diversos. En ambdos obres, la violència no es redueix a la brutalitat física, sinó que s’expandeix en formes simbòliques, institucionals i econòmiques que colonitzen el discurs, la memòria i el cos de les dones. La seva textualització és, però, també una forma de resistència: un gest que interpel·la el lector i exigeix una lectura crítica i compromesa.

Bibliografia

Gendry-Kim, Keum Suk. Hierba. Traducció de Jéssica Aliaga. Barcelona: Reservoir Books, 2020.

Iribarren, Teresa, Montse Gatell Pérez, Jordi Serrano-Muñoz, i Montserrat Clua i Fainé. Literatura i violències masclistes. Guia per a treballs acadèmics. Venècia: Edizioni Ca’ Foscari, 2023.

Li Ang. Matar al marido. Traducció de Ángel Pino. Madrid: Editorial Kailas, 2002.

Pena, Noelia. “Por una desobediencia lectora”. A Literatura i violències masclistes, ed. Teresa Iribarren et al., 114-116. Venècia: Edizioni Ca’ Foscari, 2023.

Debat0el Esborrany assaig paulaolid

No hi ha comentaris.

Publicat per

Esborrany

Publicat per

Esborrany

Revictimització i resistència en el relat La violència sexual, més que un fet aïllat o una tragèdia personal, és una conseqüència directa dels sistemes patriarcals que travessen les nostres societats. Aquesta idea queda molt clara quan ens fixem en com algunes obres literàries contemporànies no només expliquen el moment de l’agressió, sinó també tot el que passa després: com responen les institucions i com reacciona la societat. En aquest assaig, comparo dues obres que tracten aquesta qüestió: Herba, de Keum…
Revictimització i resistència en el relat La violència sexual, més que un fet aïllat o una tragèdia personal, és…

Revictimització i resistència en el relat

La violència sexual, més que un fet aïllat o una tragèdia personal, és una conseqüència directa dels sistemes patriarcals que travessen les nostres societats. Aquesta idea queda molt clara quan ens fixem en com algunes obres literàries contemporànies no només expliquen el moment de l’agressió, sinó també tot el que passa després: com responen les institucions i com reacciona la societat. En aquest assaig, comparo dues obres que tracten aquesta qüestió: Herba, de Keum Suk Gendry-Kim, i Violació. Una història d’amor, de Joyce Carol Oates. L’objectiu és veure com aquestes dues històries, tot i passar en llocs i contextos molt diferents, ens parlen de la mateixa estructura de violència i també de com es pot resistir a través del relat i la memòria.

Els casos de Lee Ok-sun (una supervivent coreana de l’esclavitud sexual durant la guerra) i Teena Maguire (una dona nord-americana víctima d’una violació col·lectiva) tenen un punt en comú molt clar: el patiment no s’acaba amb l’agressió. Tal com explica Judith Herman (1992), el trauma es perpetua quan les institucions que haurien de protegir les víctimes les tornen a fer mal, posant-les sota sospita i desacreditant-les. Això és el que s’anomena revictimització, i mostra com la violència de gènere no és només cosa de “mals individus”, sinó d’un sistema que continua protegint els agressors.

Kelly Oliver (2001) parla del concepte de “testimoni trencat” per explicar que les víctimes, fins i tot quan poden parlar, sovint no són realment escoltades. La seva veu queda fragmentada, desautoritzada o transformada. I això té a veure amb una societat que no sap (o no vol) acollir aquestes veus. En la mateixa línia, Nancy Fraser (1997) diu que fer justícia no és només castigar el culpable o donar una compensació econòmica, sinó també reconèixer simbòlicament el que ha viscut la víctima.

A Herba, veiem clarament com Ok-sun lluita per ser reconeguda com a víctima i com a testimoni dels crims de guerra que va patir. La manera com Gendry-Kim dibuixa la seva historia, amb silencis, traços trencats, imatges repetides, mostra com d’intens és el dolor i com de difícil és expressar-lo. A més, queda clar que la violència no només ve del passat (la guerra i l’esclavitud sexual), sinó també del present: la indiferència institucional, la manipulació política, el silenci forçat. Ok-sun, com a dona gran, pobra i asiàtica, queda en una posició molt vulnerable i, durant molts anys, pràcticament invisible (Gendry-Kim, 2019).

Al seu torn, Violació. Una història d’amor ens porta a un escenari molt diferente: una petita ciutat dels Estats Units, però amb una dinàmica molt semblant. Teena és agredida i, després, ha de defensar la seva paraula davant d’un sistema judicial que sembla més preocupat per qüestionar-la que per protegir-la. El fet que sigui mare soltera, que no formi part de la classe mitjana acomodada, o que surti sola de nit, es converteix en motius per dubtar de la seva credibilitat. Oates mostra com la societat americana, que es presenta com a moderna i civilitzada, continua culpant les dones quan trenquen certes normes de comportament. El judici no busca tant saber què va passar, sinó desacreditar-la, repetint així mecanismes de control i de submissió cap a la víctima (Oates, 2003).

 

Quan posem les dues històries en relació, queda clar que la violència sexual s’ha de mirar amb ulleres transnacionals i interseccionals. Cada cas és diferent, però al fons hi trobem mecanismes semblants: culpabilitzar la víctima, silenciar la seva veu, i mantenir una estructura de poder que les margina. Això reforça la idea que la violència masclista no és un problema individual, sinó una estructura que canvia de forma segons el lloc i el moment, però que funciona amb la mateixa lògica.

Les dues autores, però, no es limiten a mostrar el patiment. També ens ensenyen com les víctimes intenten resistir. Gendry-Kim ho fa recuperant el testimoni d’Ok-sun, donant-li espai i dignitat. Oates, en canvi, ens parla de la resistència a través de Bethie, la filla de Teena, que narra els fets perquè la seva mare no pot fer-ho. Aquesta decisió narrativa ens mostra que, quan el sistema falla, el relat pot ser una forma de justícia alternativa. Teena, ha quedat sense veu, tant en un sentit literal com simbòlic.

Això connecta amb la proposta de Teresa Iribarren (2024), que diu que no hem de llegir aquestes històries només amb compassió, sinó amb consciència crítica. La literatura pot ser una eina per qüestionar el sistema, per donar veu a qui no en té i per imaginar maneres noves de reparar el dolor.

També és important no posar totes les víctimes al mateix sac. Ok-sun i Teena tenen experiències molt diferents, i aquestes diferències són importants. Una és asiàtica, gran, marcada per la guerra i el colonialisme; l’altra és una dona blanca, jove, de classe treballadora, dins d’un context aparentment democràtic. Entendre aquestes particularitats ens ajuda a fer un anàlisi més realista de com funciona la violència i de com es pot combatre.

En resum, aquestes dues obres ens ensenyen molt més que dues històries de dolor: ens parlen de com el sistema judicial i social pot revictimitzar, però també de com la narració pot ser una eina poderosa de resistència. Herba i Violació. Una història d’amor ens conviden a escoltar les víctimes, a qüestionar les institucions i a imaginar una justícia que no només castiga, sinó que també reconeix, repara i dignifica. A més, les dues obres trenquen amb la idea que la justícia és un espai neutral, mostrant com la cultura i la política influeixen moltíssim en la possibilitat d’aconseguir reparació. Al final, tant Herba com Violació deixen clar que resistir, explicar el que s’ha viscut i reivindicar la pròpia dignitat són formes molt potents de lluita.

Des de la literatura, es poden obrir camins cap a una societat més justa, on les víctimes deixin de ser objectes de discursos aliens i esdevinguin subjectes de la seva pròpia història. Al final, tant Herba com Violació deixen clar que resistir, explicar el que s’ha viscut i reivindicar la pròpia dignitat són formes molt potents de lluita. I tot plegat ens porta a una conclusió important: cal repensar profundament el sistema judicial i el paper de la societat si volem que la justícia deixi de fer mal i comenci a reparar de veritat.

Bibliografia

  • Gendry-Kim, Keum Suk. Herba. Barcelona: Reservoir Books, 2019.
  • Herman, Judith. Trauma and Recovery: The Aftermath of Violence—from Domestic Abuse to Political Terror. New York: Basic Books, 1992.
  • Oliver, Kelly. Witnessing: Beyond Recognition. Minneapolis: University of Minnesota Press, 2001.
  • Oates, Joyce Carol. Violació. Una història d’amor. Barcelona: Edicions de 1984, 2003.

 

 

Debat0el Esborrany

No hi ha comentaris.

Publicat per

Esborrany de l’assaig

Publicat per

Esborrany de l’assaig

Esborrany de l’assaig  Veus que resisteixen: memòria, cos i truama a Jo, Tituba i Grass  1. Introducció  Aquest assaig analitza dues obres literaries contemprànies centrades en la memòria i el trauma: Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem (Maryse Condé)1 i Grass (Keum Suk Gendry-Kim)2. Ambdues presenten testimonis de dones que han patit violència estructural i busquen rescatar veus silenciades mitjançant la ficció i la narrativa testimonial. …
Esborrany de l’assaig  Veus que resisteixen: memòria, cos i truama a Jo, Tituba i Grass  1. Introducció  Aquest assaig…

Esborrany de l’assaig 

Veus que resisteixen: memòria, cos i truama a Jo, Tituba i Grass 

1. Introducció 

Aquest assaig analitza dues obres literaries contemprànies centrades en la memòria i el trauma: Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem (Maryse Condé)1 i Grass (Keum Suk Gendry-Kim)2. Ambdues presenten testimonis de dones que han patit violència estructural i busquen rescatar veus silenciades mitjançant la ficció i la narrativa testimonial. En la PAC 1 ja vam observar que les dues obres comparteixen una temàtica comuna: la representació del trauma a través del cos i la veu femenina, així com la voluntat de denúncia i reparació simbòlica. Aquest treball aprofundeix en aquesta línia, posant l’accent en com s’articulen aquests temes des d’un enfocament comparatiu. 

L’objectiu és demostrar que Jo, Tituba i Grass transformen el dolor individual en memòria col·lectiva a través de recursos narratius específics. La metodologia emprada és una lectura comparativa centrada en l’anàlisi dels temes3, basada en l’anàlisi de temes clau com la veu silenciada, el cos com a espai de violència i la transmissió de la memòria. Aquesta aproximació es complementa amb bibliografia secundària per situar l’anàlisi en un marc crític sòlid. 

2. Marc teòric i metodològic 

La memòria és un eix fonamental. Aleida Assmann (2013) defensa que la memòria cultural “és activa i processual: no només preserva el passat, sinó que el reactiva per interpretar el present”4. Aquesta perspectiva és útil per entendre com Grass recupera la història oculta de les “dones de confort”, mentre que Jo, Tituba revisita la història colonial des d’una veu fictícia. Braun remarca que aquest tipus de literatura participa en la construcció de la memòria col·lectiva, superant els límits nacionals i temporals5. 

Pel que fa al testimoni, Felman i Laub (1992) defineixen el testimoni literari com “un procés de transmissió de trauma que no només descriu els fets sinó que obliga el lector a participar emocionalment en l’experiència”6. Això és clau per entendre Grass, on la protagonista revivifica el trauma en explicar-lo. Gillian Whitlock apunta que la novel·la gràfica testimonial afegeix una dimensió visual que “desafia la narrativa lineal i visibilitza el trauma d’una manera immediata”7. 

La violència contra el cos femení és un altre concepte essencial. Rita Segato exposa que la violència patriarcal “actua com una escriptura en el cos que produeix missatges socials de submissió”8. Aquesta idea permet entendre la violència a la qual són sotmeses Tituba i Ok-sun Lee no com un fet puntual, sinó com un acte simbòlic que reforça estructures de poder. 

Metodològicament, aquest treball segueix la proposta de Rodríguez Sánchez de León (2012), qui defensa que el tema literari és “una clau hermenèutica que articula significats profunds i recurrents més enllà de la superfície textual”9. 

3. Desenvolupament de l’anàlisi comparativa 

Silenci i veu: entre el trauma i la resistència 

En la PAC 1 es va remarcar que tant Tituba com Ok-sun Lee són personatges atrapats en un silenci imposat per les estructures de poder. Tituba, però, aconsegueix recuperar la seva veu de manera subversiva: narra la seva pròpia història des d’una perspectiva posterior als fets i s’imposa com a subjecte narratiu capaç de reinterpretar la seva experiència des de la resistència. Aquesta estratègia li permet desafiar la història oficial i reivindicar la memòria de les dones esclavitzades. 

En contrast, Ok-sun Lee manté un silenci llargament sostingut: “No podia parlar-ne amb ningú” (Gendry-Kim 2019, p.147). Quan finalment dona testimoni, ho fa amb una mescla de dolor i resistència. Felman i Laub10 remarquen que la força del testimoni rau en la capacitat d’activar una memòria que havia quedat reglada a la invisibilitat. Així, Grass no només dona veu a Ok-sun Lee, sinó que implica al lector en aquest procés de reconstrucció. 

En canvi, la protagonista de Grass viu sotmesa a un llarg període de silenci forçat. Només quan és gran pot donar testimoni del que va viure, tot i les dificultats emocionals que això implica. El relat posa de manifest la força d’aquest testimoni i la necessitat de recuperar la veu de les dones que han estat víctimes de la violència estructural.  

El cos coma a espai polític de violència 

En el primer repte es va assenyalar que el cos és un element central en ambdues obres. Tituba és representada com una dona el cos de la qual ha estat racialitzat, erotitzat i espiritualitzat: la seva experiència corporal esdevé un espai de control, però també un lloc de coneixement i resistència, especialment a través de la transmissió de saviesa ancestral i pràctiques espirituals que desestabilitzen el discurs colonial. 

A Grass, el cos de la protagonista és l’escenari d’una violència extrema i sistemàtica. La narració mostra com aquesta violència no afecta només la víctima a nivell individual, sinó que actua com una eina de dominació col·lectiva, reforçant la submissió de les dones en un context bèl·lic i patriarcal. La història il·lustra la manera com la violència sexual té conseqüències duradores tant a escala personal com històrica. 

Memòria, transmissió i reparació simbòlica 

Tituba és una figura històrica real, però la seva història ens arriba mitjançant la ficció. Condé escriu per omplir els vuits deixats per la història oficial. Segons Felman, “el testimoni literari no només narra el trauma sinó que crea un espai per a la reparació simbòlica”11. La recreació de Tituba no busca només relatar la seva vida, sinó reclamar un lloc per a les veus oblidades dins la memòria col·lectiva. 

En canvi, Grass s’inscriu dins la tradició testimonial directa. La novel·la gràfica dona veu a les supervivents de les atrocitats de guerra, mostrant una memòria dolorosa però necessària. Segons Assmann, aquest tipus de memòria activa és essencial per “enfortir la consciència col·lectiva i evitar la repetició del trauma”12. 

4. Conclusions 

L’anàlisi comparativa d’aquestes dues obres confirma que la literatura pot ser un espai de resistència i reparació. Tant Jo, Tituba com Grass rescaten veus silenciades i articulen una memòria col·lectiva alternativa a la història oficial. Les dues protagonistes esdevenen subjectes actius: Tituba transforma el seu estigma en poder narratiu, mentre que Ok-sun Lee converteix el seu trauma en testimoni públic. 

Aquest treball posa de manifest la importància de l’escriptura (literària i gràfica) com a eina política capaç de trencar silencis imposats i visibilitzar la violència sistemàtica. El cos, la veu i la memòria esdevenen categories fonamentals per entendre la complexitat del trauma i la resistència femenina. 

La comparació evidencia també les diferències de format i estratègia: mentre que Condé opta per l’ús de la ficció com a eina crítica, Gendry-Kim aposta pel testimoni visual directe. Totes dues, però, comparteixen l’objectiu de contribuir a una memòria col·lectiva més justa i reparadora.

5. Bibliografia

  • Braun, Rebecca. The Modern Language Review 108, no. 2 (2013): 626–29. 
  • Condé, Maryse. Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem. Edicions de 1984, 2018. 
  • Felman, Shoshana i Dori Laub. Testimony: Crises of Witnessing in Literature, Psychoanalysis and History. Routledge, 1992. 
  • Gendry-Kim, Keum Suk. Grass. Drawn & Quarterly, 2019. 
  • Isarch Borja, Antoni. Temes de literatura contemporània. UOC, 2019. 
  • Rodríguez Sánchez de León, María J. “Tematología y comparatismo: del método a la disciplina”. En Metodologías comparatistas y Literatura Comparada, Dykinson, 2012. 
  • Segato, Rita Laura. La escritura en el cuerpo de las mujeres asesinadas en Ciudad Juárez. Tinta Limón, 2016. 
  • Whitlock, Gillian. Soft Weapons: Autobiography in Transit. University of Chicago Press, 2007. 

Noemí Capuz Ayala

Debat0el Esborrany de l’assaig

No hi ha comentaris.

Publicat per

La conjunció d’allò salvatge i modern en clau feminista

Publicat per

La conjunció d’allò salvatge i modern en clau feminista

TEMES DE LITERATURA CONTEMPORÀNIA L’EDUCACIÓ EN IGUALTAT DE GÈNERE DES DE LA INFÀNCIA -ESBORRANY ASSAIG- JOAN MARC BROTO DEL BAÑO           OBRES ESCOLLIDES: Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem, autora Maryse Condé. Panza de Burro, autora Andrea Abreu.         NOM: JOAN MARC BROTO DEL BAÑO SEMESTRE 2024 – 2     Tema escollit: L‘educació en igualtat de gènere des de la infància   A partir de l’eix temàtic centrat en les violències…
TEMES DE LITERATURA CONTEMPORÀNIA L’EDUCACIÓ EN IGUALTAT DE GÈNERE DES DE LA INFÀNCIA -ESBORRANY ASSAIG- JOAN MARC BROTO DEL…

TEMES DE LITERATURA CONTEMPORÀNIA

L’EDUCACIÓ EN IGUALTAT DE GÈNERE DES DE LA INFÀNCIA -ESBORRANY ASSAIG-

JOAN MARC BROTO DEL BAÑO

 

 

 

 

 

OBRES ESCOLLIDES:

  • Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem, autora Maryse Condé.
  • Panza de Burro, autora Andrea Abreu.

 

 

 

 

NOM: JOAN MARC BROTO DEL BAÑO

SEMESTRE 2024 – 2

 

 

  • Tema escollit:
  • L‘educació en igualtat de gènere des de la infància

 

A partir de l’eix temàtic centrat en les violències exercides contra les dones, volem aprofundir en allò que creiem ha de formar part del procés d’aprenentatge de tot infant en la seva primera etapa de formació, tant pel que fa a la seva educació formal com aquella centrada en els valors i drets humans fonamentals que definiran la seva participació social en condicions de respecte i igualtat col·lectiva. Per tal d’aconseguir aquesta convivència en absoluta igualtat de drets quant a homes i dones, es torna imprescindible un exercici conscient de com i quan despleguem les eines necessàries per a una educació de qualitat en què la discriminació per sexes en qualsevol àmbit sigui inexistent.

L’educació en igualtat de gènere en la infància serà, doncs, l’escenari d’actuació formal on haurem de portar a terme totes les intervencions en aquest sentit, per a la implacable transformació d’una realitat encara afectada per patrons androcèntrics heretats que desemboquen en conductes de biaix de gènere, avui en dia ja inacceptables. Per tal de provocar el debat i teixir propostes hem optat per dues obres literàries que posseeixen el mateix eix vertebrador principal, si bé és cert que, tot i trobar-se temporalment allunyades una de l’altra, sabrem teixir respostes a partir de l’origen de moltes problemàtiques que aparegueren amb molta força en l’antiguitat, per a perpetuar-se en forma d’altres comportaments i herències heretades en el present. Les obres seleccionades per a la confecció de l’assaig són: “Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem” i “Panza de burro”. Les seves autores són, respectivament, Maryse Condé i Andrea Abreu. Dues dones separades en el temps, quant a edat i producció literària, però amb essències i fonaments comuns pel que fa a l’anàlisi profunda quant a com la dona es presenta i intervé en els diversos escenaris que es presenten en els períodes que corresponen a cada una de les novel·les. Aquesta posada en comú d’idees i reivindicacions per part de cadascuna d’elles ens portarà a prendre partit en la recerca d’unes conclusions que, si bé potser no donaran totes les respostes que necessitem, ens ajudaran a delimitar un camí de reflexió i acció directa sobre com podem ajudar a configurar un espai d’actuació propici que ofereixi molt més debat i suports al tema principal proposat en l’assaig.

Per delimitar el nostre estudi quant a l’educació en igualtat de gènere cal també delimitar, primerament, quins creiem que són els fonaments que van afavorir aquestes desigualtats i com es creen els escenaris que propicien aquesta anomalia que es propaga en el temps. Tot i disposar d’un marc legislatiu i de drets vigent en l’àmbit de l’educació, sovint aquestes disposicions queden arraconades per factors externs, relatius a actituds, valors i comportaments que perpetuen aquestes violències exercides vers les nenes i dones, amb una clara falta de voluntat social i política quant a treballar seriosament per erradicar-les. És interessant, en aquest punt, assenyalar que el fet de silenciar i restringir la participació de la dona en tots els àmbits de la vida té un recorregut extens, afectant el col·lectiu de manera global, i en un nivell molt més agressiu a grups racials particulars, a partir dels fenòmens imperialista i colonialista. Per tant, podem articular el nostre discurs partint del dret humà inalienable de la infància a l’educació, però ampliant la demanda cap a una qüestió de justícia que ha de ser la garantia d’una educació en igualtat per a nenes i nens (Hidalgo 2022, 5).

En aquest viatge, nogensmenys, entren en joc altres qüestions que van més enllà de l’imaginari col·lectiu estrictament occidental (androcentrisme, sexisme, masclisme, patriarcat, etc.) i que han d’ésser destacades i tingudes en compte, per a poder comprendre el destí i la lluita d’altres col·lectius menys afavorits per la seva història passada i també recent (esclavisme, racisme, colonialisme)[1]. Aquesta problemàtica és ben present dins un dels títols aquí analitzats i cal tenir present que les herències i les lluites dels col·lectius afectats en el passat pel supremacisme occidental i l’imperialisme, són també lluites compartides que mereixen ésser tractades amb atenció, en la recerca d’un exercici col·lectiu de resistència feminista comú vers un sistema encara opressiu i imperfecte.

Per tal d’exposar una anàlisi minuciosa del tema proposat en l’enunciat, és adequat aprofundir, com hem indicat més a dalt, en el concepte clau —educació— que abraça una problemàtica més específica —necessitat d’una docència en igualtat en la infància—. El primer punt de partida ens porta a considerar que el dret a l’educació és un dret humà absolut i inalienable. La lògica ens diu, doncs, que aquest dret ha d’ésser rebut i exercit per dones i homes en les mateixes condicions de servei. És en aquest punt on les divergències i els fraus apareixen sobre la taula, ja des de temps il·lustrats, almenys pel que fa a les considerades societats occidentals desenvolupades. En aquest context, la il·lustració —pilar essencial de l’ideal revolucionari europeu— fou un moviment de progrés i presumptament tolerant, però que també acaba desenvolupant-se sota la premissa d’una educació diferenciada per sexes i que considera la dona com a eina o estri que existeix per a cuidar els homes en la seva infància i adultesa, això és, l’educació que es reservava per a les dones passava per “fer la vida als homes més fàcil i agradable” (Hidalgo, 2022, 9). Aquest brou de cultiu, ja conreat de manera enèrgica des de l’època clàssica i revisitat en fons i forma al llarg dels segles, ens ofereix una perspectiva clara de com aquests comportaments i valors anòmals aniran perpetuant-se amb el pas del temps, envaint altres camps relacionals entre sexes que també s’expressaran en abusos, tant físics com psicològics[2].

Pel que a les dones del període colonial sotmeses a l’esclavatge, personificades en Tituba, protagonista d’una de les obres analitzades, no tenen la més mínima percepció de poder, ni tan sols dins la seva pròpia comunitat. No tenen tampoc un espai de presència dins el seu entorn familiar que, en conseqüència, tampoc les fa determinants en el futur del grup. Per tant, la possibilitat de gaudir d’una certa quota de llibertat i d’accés a la participació social comunitària només és possible en època contemporània, dins els estats nació i les potències occidentals que dominen el panorama mundial. L’escenari que es presenta a Tenerife, lloc on transcorre la segona novel·la analitzada, cau en les mateixes essències descoratjadores pel que fa a la situació de la dona, tot i trobar-se temporalment als inicis del segle XXI: l’obligació entesa del col·lectiu femení d’implicar-se en la cura de la família i en feines de serveis, com a exemple de violència de gènere implícita que exposa una assumpció de tasques adscrites a un rol de gènere predeterminat.

Com acabem de lligar, doncs, la relació entre les dues novel·les, tan allunyades l’una de l’altra temporalment, per tal d’articular la necessitat d’una educació en igualtat entre sexes? Hem anat al moll de l’os, quant a destacar primerament, ja no només les dificultats d’accés de la dona al món de l’educació des del món modern al contemporani, sinó també l’altra cara del sotmetiment de la dona en escenaris de domini colonial on ni tan sols són considerades destinatàries del dret a la vida. A “Tituba”, les feines de cura de la canalla dels amos i de la cuina eren encarregades a les esclaves. Dins la segona obra, “Panza de burro”, seguim veient com la neteja de cases, les feines de serveis i la cura dels fills i filles, són també destinades al col·lectiu femení. Aquests rols de gènere, com a conjunt de deures, aprovacions i expectatives que culturalment acaben per ser imposats a homes i dones, són l’origen de les desigualtats que acaben també per estendre’s a l’educació. Aquesta propagació d’idees també ha ajudat a configurar noves generacions que no creixen amb un ideari d’igualtat de gènere perquè tampoc s’impulsa institucionalment la coeducació de manera efectiva.

Quan no existeix voluntat política en l’establiment d’iniciatives justes com la que ens ocupa, només queden les resistències que es puguin exercir subjectivament. En aquest cas, el moviment feminista fa més d’un pas endavant en la voluntat de fer servir l’intel·lecte, la imaginació i l’acció directa per forjar noves maneres alliberadores de saber, pensar i ser, en definitiva, per continuar treballant en la recerca d’un canvi radical i definitiu d’un escenari encara desigual i poc encoratjador. I fent referència a ambdues novel·les, en les seves divergències quant a raça, classe, religió i sexualitat, cal recordar tot allò que és necessari construir en comú per tal d’enriquir el discurs i enfortir estratègies que remoguin els fonaments que encara obstaculitzen una educació en igualtat per a nenes i nens, ingredients fonamentals per a la creació d’una societat de futur i benestar.

BIBLIOGRAFIA:

  • Condé, Maryse. Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem. Barcelona: Tigre de paper, 2021.
  • Abreu, Andrea. Panza de burro. Sevilla: Barrett, 2020.
  • Hooks, Bell. Ensenyar pensament crític. Barcelona: Raig verd, 2022.
  • Hidalgo Urtiaga, Ana. La pràctica docent coeducativa: trajectòria, reptes i recursos. Recurs d’aprenentatge textual, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC), 2022. https://openaccess.uoc.edu/handle/10609/146825
  • Serrano Muñoz, Jordi. L’estructura de l’assaig interpretatiu. Recurs d’aprenentatge audiovisual, Fundació Universitat Oberta de Catalunya, 2024.
  • Skrabec, Simona. Guia pràctica per a l’escriptura d’un assaig literari. Recurs d’aprenentatge textual, Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC), 2019. https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00268150/pdf/PID_00268150.pdf

[1] “Les dones negres pateixen el triple perill del sexisme, el racisme i la classe” (Hooks 2010, 193).

[2] En l’obra analitzada “Panza de burro”, destaquem l’abús sexual que es produeix per part d’un nen de no més d’onze anys sobre la protagonista de la novel·la, de la mateixa edat (Abreu 2020, 130).

Debat0el La conjunció d’allò salvatge i modern en clau feminista

No hi ha comentaris.

Publicat per

Memòria Col·lectiva: Transversalitat Patriarcal

Publicat per

Memòria Col·lectiva: Transversalitat Patriarcal

Bon dia a tots i totes, Per qüestions informàtiques no m’és possible “copiar i enganxar” el meu esborrany, ja que es mouen tots els accents, els hyperlinks de les citacions es bloquegen, i no apareixen els diferents formats en cursiva, negreta, etc. Queda així: “L’abstraccio ́ que la memo`ria significa sovint ens porta a imaginar-la com un agent con- finat dins les fronteres del crani d’hom. No podria, aquesta concepcio ́, ser m ́es lluny de la realitat. L’ana`lisi que…
Bon dia a tots i totes, Per qüestions informàtiques no m’és possible “copiar i enganxar” el meu esborrany, ja…

Bon dia a tots i totes,

Per qüestions informàtiques no m’és possible “copiar i enganxar” el meu esborrany, ja que es mouen tots els accents, els hyperlinks de les citacions es bloquegen, i no apareixen els diferents formats en cursiva, negreta, etc. Queda així: “L’abstraccio ́ que la memo`ria significa sovint ens porta a imaginar-la com un agent con- finat dins les fronteres del crani d’hom. No podria, aquesta concepcio ́, ser m ́es lluny de la realitat. L’ana`lisi que segueix la present introduccio ́, fruit de l’assignatura impartida pel Dr. Jordi Serrano i coordinada per la Dr. Teresa Iribarren batejada sota el nom de “Temes de la Literatura Contempora`nia” s’ha proposat desenvolupar un assaig compara- tiu fruit de la consci`encia femenina compartida a trav ́es de la literatura contempora`nia prenent com a fil conductor l’obra d’Irene Sol`a, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (2023)[11], i Herba (2024), de Keum Suk Gendry-Kim[4].” 

He intentat penjar el PDF que recull tot el meu assaig, a veure si hi podeu accedir.

Gràcies i perdoneu les molèsties,

Pol

Debat0el Memòria Col·lectiva: Transversalitat Patriarcal

No hi ha comentaris.